[Forum StC] El Consell del desencís

[Domènec Miquel]

Benvolguts forumistes:

Tot i que pel sembla vivim en el forum dels llimbs o potser del desencís, si 
creiem en la seva utilitat ciutadana caldria reempendre alguns debats 
pendents.

Us adjunto l'article d'opinió que he publicat al Diari de Sant Cugat i que 
fa referència a la problemàtica del Consell de Cultura. Penso que és un tema 
en el que les entitats haurien de ser més beligerants, pèrò sobretot 
presentar propostes constructives que garanteixin la participació ciutadana. 
Pel que sembla, la subvenció domestica molt...
(Afartem i digue'm moro. Dita popular, avui politicament incorrecta)


EL CONSELL DEL DESENCÍS

En el darrer Consell de Cultura vàrem poder constatar de nou, com el nombre 
de representants de les entitats disminueix alarmantment, alhora que, potser 
per compensar, augmenta el de polítics i tècnics municipals. Servem el 
record d’aquells plenaris en què la sala bullia atapeïda de gom a gom, 
mancaven cadires i fins i tot hi havia gent dreta en el replà de l’escala. 
Era un temps en el que encara es creia que la política cultural era cosa de 
tots i existia un sentiment general de corresponsabilitat. Poc a poc, 
aquells activistes s’han anat quedant a casa convençuts de la inutilitat de 
la seva assistència. La crua realitat és que, avui, malgrat l’increment 
demogràfic, la participació ciutadana s’ha reduït a menys d’una tercera 
part, arribant-se a qüestionar la seva representativitat. El problema, però, 
no és pas aquest.

El Consell de Cultura no va estar concebut com un vertader “Consell” que 
ajudés a traçar les grans línies de la política municipal pel que fa al seu 
àmbit. Ni per la banda dels polítics, ni tampoc per les entitats. Es va 
triar un nom sonor per a una realitat que no feia el cas. Uns i altres 
tendiren a reduir-la a una simple taula de diàleg, molt més encaminada a 
solucionar els petits o grans problemes particulars, que a construir un lloc 
comú de trobada per reflexionar sobre la ciutat, els seus objectius i 
necessitats. Si hagués estat un autèntic Consell, faria anys que entre tots, 
i no uns experts forans, hauríem dissenyat un Pla de Cultura i la seva 
aplicació ens hauria aportat l’experiència per anar introduint les 
rectificacions que fossin precises. Malauradament i en essència, en lloc de 
Consell ha estat una assemblea informativa per ambdues bandes, molt sovint, 
massa, carregada d’afanys protagonistes, on els successius polítics i 
representants d’entitats han competit per excel·lir mostrant propostes 
acabades que sols admeten aclariments, no observacions de millora. Tampoc 
els tècnics, tant ben pagats com poc compromesos amb una ciutat que no és la 
seva, han ajudat gaire. A voltes la justificació d’un càrrec es basa en la 
creació de petites parcel·les de poder burocràtic, més propenses al control, 
que al servei pel qual foren ideats.

A mesura que les entitats tenen altres vies per resoldre els seus problemes 
i hom pren consciència de la seva impossibilitat de contribuir en el disseny 
d’una política comuna, de la seva incapacitat d’influir en la millora de 
projectes de ciutat, es produeix el desencís i es deixa d’assistir. Resulta 
curiós veure com, en aquesta hora de crisi, quan més es reclama la 
participació ciutadana, la representació municipal de polítics i tècnics ha 
passat d’un simbòlic 5 % al 35 % de l’assistència. La temptació és prou 
evident. La reforma del Consell pot caure en el parany de la 
professionalització d’uns pocs experts altament qualificats, alguns de la 
pròpia estructura burocràtica i altres independents d’acreditada solvència, 
als que s’afegeix una petita representació d’entitats per donar-li un toc 
participatiu. És evident que l’equip de govern té tota la legitimitat per 
prendre aquesta opció. Però, serà un Consell de ciutat o haurem caigut en la 
tecnocràcia?.

Domènec Miquel i Serra
Historiador